x3x!

Solitud [Víctor Català]

2006-06-13T11:01:00.000-07:00

solitud:

jugar sol, en un racó, al pati de l'escola
jugar amb gent per qui no signifiques res

no sortir de casa per manca de companyia
no sortir de casa per manca d'interès en la companyia

que ningú no et senti
que ningú no t'escolti

que ningú no et vegi
que ningú no et miri

la cadira del costat esà buida
la cadira del costat sembla buida

ningú que et toqui la mà
ningú que et toqui l'ànima

el millor remei contra la solitud.....................no n'hi ha cap
perquè al cap i a la fi, tots estem una mica sols.

2006-06-13T10:49:00.000-07:00

Interpretació gràfica d'un poema de Joan Salvat Papasseit.

Pomes

2006-06-13T09:42:00.000-07:00

Aquest és un text inspirat en el poema de Josep Carner "Com les maduixes"

Les nenes, enfilades a l'escala de fusta, cullen les pomes ja madures del pomer del jardí. Unes pomes vermelles, a punt ja de caure de l'arbre. Ni se n'havien adonat que ja ha passat el temps de recollir-les, que ja són massa velles i ha arribat el moment de desfer-se'n. I les nenes juguen, perquè són joves, encara verdes, i no saben que el temps passa i un dia cauran de l'arbre.

Les nenes ja no són nenes, ara són noies i ja no esperen tant a l'hora de collir les pomes, les agafen quan tot just acaben de madurar i juguen amb elles, encara juguen perquè no volen creixer i que algú es desfaci d'elles. No volen acabar la vida de les pomes i no volen acabar la seva infancia, perquè saben que el temps passa i un dia cauran de l'arbre.

Les que eren noies ara són dones, han perdut la juventut i cullen les pomes verdes. Ja no juguen perquè no els queda temps, només es lamenten per no haberse agafat més fort al pomer i fan veure que no els importa, simulen que encara són verdes, però saben que el temps ha passat i ja han caigut de l'arbre.

2005-12-14T12:38:00.000-08:00

masoquisme no té perquè ser trobar-li gust a que et peguin, el masoquisme pot ser psicològic. per mi masoquisme ésveure-ho sempre tot negre , buscar-se problemes quan tot al voltant sembla en ordre, rebutjar la possibilitat de que algu et consideri important i pensar que, a la teva esquena tothom pensa i parla malament de tu.
masoquisme és buscar sempre la cara negativa de la gent, pensar que qualsevol comentari ha sigut pensat per fer mal, sentir-se sol i no adonar-se que al voltant es té molta gent esperant per ajudar.
masoquisme és amagar-se i guardar-s'ho tot, és menysprear-se continuament, és mirar-se al mirall i trobar sempre defectes, corretgir els defectes i trobar-ne més. masoquisme és posar sempre els altres per davant, pensar que les opinions pròpies són menys valides que les dels demés.
en definitiva, penso que el masoquisme és no saber ser feliç.

proposta de final per a La Mal casada (en prosa)

2005-11-24T09:48:00.000-08:00

Deu anys després d'haver-me malcasat sento que la meva vida ha acabat. En fa sis que el meu marit va ser cridat a la guerra i ara fa un mes que ha tornat, i jo no ho podré tornar a suportar. Els primers quatre anys de matrimoni no parlavem gaire, quasi ni ens vèiem perquè ell estava ocupat amb els seus assumptes, cosa que a mi ja m'estava bé perquè així jo podia dedicar-me a conèixer joves del meu nou estàtus, però ara tot ha canviat. Des de que ha tornat no em deixa respirar, diu que m'ha trobat a faltar i em necessita, que sóc la cosa més maca que ha vist mai, però a mi ell em fa fàstic, no soporto la seva presència. Com que no li faig cas diu que sóc jove, que sempre faig la meva i que tinc el cap ple de perdals. Jo, el cap sí que el tinc ple, però no pas de perdals, sinó d'amor.
Quan el meu marit va marxar vaig decidir seguir el consell del meu pare ( que en pau descansi) i vaig trobar un amant jove, atractiu, valent, un home de veritat que em fa sentir com mai podrà fer-ho el meu decrèpit marit. El seu nom és Robert i supera en tots els aspectes al meu vellet, quan em mira amb els seus ulls verds sento que m'atrapa, la seva mirada arriba fins al fons del meu cor, l'obre i n'extreu tots els mals pensaments, quan em toca amb els seus grans dits, suaument i m'acaricia només roçant la meva pell, em desfaig, i quan parla...em passaria hores escoltant-lo. Ell m'ha fet sentir l'amor per primera vegada, m'ha portat a un móm meravellós que sense ell no hagués descobert mai. Aquests sis anys sense la mala companyia del meu marit han estat fantàstics, els millors de la meva vida. A canvi de diners vaig poder passejar-me tranquilament per casa meva amb en Robert sense que cap criat ens molestés. Com si ell fos l'amo de la casa i jo la seva esposa.
Viatjavem tot el dia per els núvols inventant històries i planejant el nostre futur, però jo havia de baixar a la terra, sabia que el meu marit tornaria i que allò que estava vivint era només un somni que no podria durar per sempre, jo sabia que era impossible però no volia adonar-me'n, vaig intentar cobrir la meva consciència amb les plomes dels ocells que em volaven pel cap.
Però ara el meu marit ha tornat i tot s'ha acabat, ja no el puc veure, no el puc tocar, no el puc escoltar, i no vull viure de records. He d'acabar amb tot i només ho puc fer d'una manera, si en Robert m'estima tant com em penso ens trobarem a l'infern.

fotos

2005-11-24T09:33:00.000-08:00

I love you!! bsitus **

contrastos

2005-11-16T11:29:00.000-08:00

silenci?
és curiós com podem estar callats, no emetre cap so, i que el nostre cap ens cridi, s'enfadi, plori, xiscli i que la nostra cara no canvii el gest. Que l'ànima, desesperada perquè ningú li fa cas vulgui sortir per la boca i proclamar-se als quatre vents, però que l'expressió es mantingui serena.

soledat?
podem estar rodejats de gent, tenir 100 persones al nostre voltant i sentir-nos sols. sentir que, entre tota aquesta gent no hi ha ni un que estigui a prop nostre, que ens comprengui, que ens ajudi, que ni tan sols ens escolti.

vida?
tots sabem que vivim, que estem vius, i sí que ho estem, físicament, però alguna vegada anem més enllà i ens plantejem què és la nostra vida, què representem per al mon, o si més no, què signifiquem per a la gent que ens coneix, amics, familia.... què hem fet d'especial, què dóna sentit a la nostra vida. És trist però moltes vegades te n'adones que no tens cap objectiu, que la monotonia de cada dia és l'unic que tens i t'engoixes pensant que en realitat no ets viu.

El universo sobre mi

2005-11-11T10:18:00.000-08:00

Solo queda una vela
encendida en medio de la tarta
y se quiere consumir

Ya se van los invitados
tú y yo nos miramos
sin saber bien que decir
Nada que descubra lo que siento
que este día fue perfecto y parezco tan feliz
nada como que hace mucho tiempo
que me cuesta sonreír

Quiero vivir, quiero gritar
quiero sentir el universo sobre mí
quiero correr en libertad
quiero encontrar mi sitio

Una broma del destino
una melodía acelerada
en una canción que nunca acaba

Ya he tenido suficiente
necesito a alguien que comprenda
que estoy sola en medio de un montón de gente...
Qué puedo hacer...

Quiero vivir, quiero gritar
quiero sentir el universo sobre mí
quiero correr en libertad
quiero llorar de felicidad

Quiero vivir
quiero sentir el universo sobre mí
como un náufrago en el mar
quiero encontrar mi sitio
solo encontrar mi sitio

Todos los juguetes rotos
todos los amantes locos
todos los zapatos de charol

Todas las casitas de muñecas
donde celebraba fiestas
donde solo estaba yo
Vuelve el espíritu olvidado
del verano del amor...

Quiero vivir, quiero gritar
quiero sentir el universo sobre mí
quiero correr en libertad
quiero llorar de felicidad

Quiero vivir
quiero sentir el universo sobre mí
como un náufrago en el mar
quiero encontrar mi sitio
solo encontrar mi sitio

Quiero vivir, quiero gritar
quiero sentir el universo sobre mí
quiero correr en libertad
quiero llorar de felicidad

Quiero vivir
quiero sentir el universo sobre mí
como un náufrago en el mar
quiero encontrar...mi sitio...

Solo queda una vela
encendida en medio de la tarta
y se quiere consumir.

la veritat és que a mi no m'agrada gaire amaral, però aquesta cançó, últimament, m'arriba molt endins.

Res no és el que sembla

2005-11-03T10:04:00.000-08:00

Diuen que res no és el que sembla, que, totes les coses i les persones tenim una cara oculta, com la lluna. Jo crec que això és veritat però tendeixo més a pensar que la primera impressió és la que conta.
Crec que res no és el que sembla, que moltes vegades ens amaguem, no diem el que pensem , el que sentim, o el que volem i tot perquè no ens jutgin. Tots tenim una idea de com ens agradaria ser i de com volem que ens vegin els altres. Per això mentim i dissimulem.
Ara podria dir el discurset de que això no ho hem de fer perquè cadascú és com és i que si a algú no li agrades pel que penses millor que el deixis estar perquè no val la pena, que tots hauriem de ser nosaltres mateixos i no deixar-nos influenciar per la gent que ens envolta.
Això és molt bonic, sí, i potser en un món amb persones perfectes podria tenir lloc. Però tothom sap que la característica principal (si més no una de les més importants) de l'ésser humà és la falta d'autoestima i la necessitat de semblar-se a algú. és per això que deixem de ser nosaltres mateixos i semblem una cosa que en realitat no som. Tendim a idealitzar algunes persones i pensar que elles són molt feliçes perquè tenen molta gent al seu voltant i volem semblar-nos a ells, fem coses que normalment no fariem o deixem de fer unes altres a les que estem acostumats. Però com res no és el que sembla, sovint aquesta persona que considerem molt feliç no ho és tant perquè també s'ha d'amagar per agradar, o és el que ella es pensa, d'això no ens n'adonem fins que ens trobem en la situació.

La primera impressió és la que conta: quan veiem a una persona per primera vegada ens formem una opinió d'ell o d'ella per com vesteix, com parla, com es comporta, aquesta és una cosa que fem tots encara que diguem: "no, jo no jutjo a la gent abans de conèixer-la bé". Amb el temps anem coneixent a la persona i veiem si la nostra opinió era correcta o no.
Jo crec que en el 90% dels casos encertem i sobretot si la primera impressió era dolenta perquè: "piensa mal y acertarás".

en conclusió; res no és el que sembla, però sovint la primera impressió és la que conta.

Res no és el que sembla

2005-11-03T09:30:00.000-08:00

Ausiàs March

2005-10-27T10:34:00.000-07:00

1

Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l'imaginar, que altre bo no hi habita.
Sentit estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure
temps d'avenir en negun bé em pot caure:
aquell passat en mi es lo millor.

He triat aquest poema perquè em fa pensar en mi mateixa. Sovint em refugio en el passat, en els meus records i penso que, com deia la cançó "cualquier tiempo pasado fue mejor". La vida no és fàcil i moltes vegades, quan ho estem passant malament pensem que abans erem més feliços. Els records sempre es tornen bonics quan s'està trist.
He passat molta part de la meva vida recordant, mirant fotografies, lamentantme per fets passats, per haver perdut oportunitats, confiança amb la gent del voltant, i pensant que ahir estava menys sola del que estic avui i que demà ho estaré encara més. Perquè el passat sempre serà millor que no pas el futur.

Recordar és també imaginar, perquè conscient o inconscientment el nostre cervell cambia els records una mica per tal de que es tornin bonics, així ens sentim encara més malament. És bo imaginar, deixar volar la nostra ment fins als núbols, fins a un món on tot és feliç i tothom fa el que tu vol i només hi ha la gent que tu vols que hi sigui. Un món on tot és de color de rosa. Però s'ha de saber quan tornar a la Terra, els núbols estan molt be per a les estones mortes, però la realitat no és així, el món no és rosa, té més aviat un to gris i si ens passem la vida als núbols roses, tart o d'hora caurem i ja no veurem el món gris, el veurem negre, perquè com més alt volem més forta serà la caiguda.

Tota aquesta divagació es resumeix en que, com en el poema, jo visc molt en el passat i en els somnis, però sé que, per sort o per desgràcia hi ha un món real, que no és ni blanc ni negre, és gris, i que tots ens hi hem d'acostumar perquè és l'únic que tenim.

Francesc de la Riba

2005-10-06T09:57:00.000-07:00

En Francesc de la Riba fou trobador català no gaire reconegut. Contaven les males llengües que la seva mediocritat l'havia fet tornar boig. Tot i això tenia per costum enamorar dones maques, tan joves com velles.
Un dia sortí al carrer i va veure dues noies agafades de la mà, eren les filles del rei, que havien tornat de passar una temporada amb els seus tiets a Paris. L'una es deia Hermínia de Campinyeau i era desagradable, lletja, tenia els cabells aspres, el nas gran els ulls petits i una gran berruga a la galta esquerra. L'altra era la Jusiana de Campinyeau, era tot el contrari de la seva germana, aquesta era bella, amb una llarga cabellera rossa, els ulls verds i amb una figura esbelta i fina.
En aquell moment Francesc es va adonar de que s'havia enamorat, i estava decidit a no deixar escapar la noia més maca del món. Investigant va descobrir que qui havia vist eren els filles del rei, la Jusiana i l'Hermínia de Campinyeau. No sabia quina era la seva enamorada, només sabia que el tornaven boig aquells cabells despentinats, aquells ulls encantadors de color de gos quan fuig, aquell nas ple de personalitat i la piga tan curiosa que tenia a la galta (en efecte, el nostre trobador s'havia enamorat de l'Hermínia).
Encegat per l'amor va començar a escriure poemes sense parar i cada nit els feia entregar en mà a la filla més maca del rei, i el missatger que les hi donava, ignorant dels sentiments del trobador envers la princesa, les entregava totes a Jusiana que llegia les lletres amb passió i desig de conèxer l'home que tant amor li professava.
Així va ser, una nit, Francesc de la Riba decidí escalar la gran muntanya sobre la qual restava el castell i trobar-se amb la princesa a la seva cambra. Un pla romàntic, però només en aparença, ja que quan el trobador arribà al balcó de Jusiana i la va contemplar es va adonar que ella no era la dona de qui estava enamorat, que ella no era la persona per qui estaria disposat a morir. Quan estava a punt de marxar decebut, entrà Hermínia a la cambra. Francesc es llençà damunt d'ella i la començà a petonejar i a dir-li que l'estimava, que era la dona de la seva vida i que totes les cartes que havia rebut Jusiana eren per ella. Hermínia va enamorar-se d'aquell trobador del qual ja n'havia llegit les poesies que suposadament havia enviat a la seva germana.
Jusiana, que ho havia estat observant tot des d'un racó, envermellí de còlera i llençà els dos enamorats pel balcó. Francesc i Hermínia van quedar estesos a terra, morts, junts.

...com soc?...

2005-09-21T08:30:00.000-07:00

Preguntes com soc?
Soc calmada però visc estressada, soc alegre però sovint em sento trista, soc independent però no m'agrada estar ni sentir-me sola. Soc mandrosa però necessito sortir corrents, soc callada però m'agrada cridar.
M'agrada que m'escoltin però no m'agrada explicar, m'agrada que em coneguin però no que ho sàpiguen tot de mi, m'agrada que s'interessin però no que es fiquin al meu camí.
M'agrada el dolç però massa sucre m'embafa.
soc...jo diria que soc normal.

[*un petó marta i carlota, que sabeu de que va!*]